Aplicables als conflictes públics actuals, les següents reflexions són producte de la taula rodona amb el mateix títol en què vam participar el passat 25 de setembre a la Fundació Universitat de Girona amb motiu de la presentació de la 9a edició del Postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la UdG.

El conflicte, present en tots els temps com a confrontació i lluita d'actituds, interessos i percepcions entre dues o més persones i/o grups, ha esdevingut un fenomen que ens permet entendre i explicar el funcionament de la societat. El conflicte s'assoleix per mitjà d'una escalada de manifestacions de disgust, desaprovació, tensió fins a greus i violents atacs personals. En tot el procés, les emocions són molt importants.

En el passat, en aquesta situació, lluitaríem i en els pitjors dels casos, fugiríem cedint. Tindríem un guanyador i un perdedor, però no una solució. Avui sabem el que funciona: dotar-se d'una actitud positiva, centrar-se en el motiu de la discussió, analitzar les causes, generar un nou escenari d'acostament i de diàleg, negociar una solució satisfactòria per ambdues parts. Si amb un conflicte personal això no és fàcil, amb un de públic encara ho és menys. Creix la dimensió, el nombre d'actors i l'espai és visible per tots. Afecta la ciutadania, que té la capacitat d'implicar-se i participar; els governs, com a responsables de l'estabilitat i seguretat social i, per tant, de donar-li resposta; als mitjans d'informació que fan que sigui públic, publicitant i informant la seva existència.

Precisament avui la informació es basa en fets i en paraules, però el discurs pren més rellevància que les actuacions. Les paraules dels polítics es converteixen en elements del conflicte públic. Per això molts dels representants polítics utilitzen l'amenaça inherent al conflicte per convertir-lo en oportunitat.

Però en la política intervenen altres actors com associacions de veïns, tècnics, empreses o fins i tot els mateixos periodistes que faciliten que el conflicte estigui més a prop d'una solució de consens com més públic sigui el seu debat.

Davant d'un conflicte públic, la política hauria d'esdevenir la principal força estabilitzadora capaç de gestionar-lo i també de convertir-lo en una oportunitat per reforçar la cohesió social. És evident que la manera de fer política ara és incapaç de resoldre els problemes i els conflictes d'unes societats cada vegada més complexes, perquè les seves formes encara es troben ancorades en el passat.

L'única manera de gestionar amb alguna probabilitat d'èxit els conflictes públics passa per complementar la democràcia representativa amb la deliberativa. La incorporació de criteris ciutadans en la definició de les polítiques públiques per generar la intel·ligència col·lectiva necessària per arribar a acords i posicions de síntesi. Recordant, però, que la política està obligada a decebre, ja que la seva feina no és satisfer les nostres preferències personals, sinó prendre decisions col·lectives.

En aquest sentit, es fa més imprescindible efectuar una diagnosi del conflicte, quines són les parts implicades; i sobretot, què l'ha originat. Una bona anàlisi ens permetrà trobar la millor solució, o ?al?menys, ens servirà per saber què grinyola, abordar-ho i intentar evitar els seus efectes negatius en el futur. En aquests casos, la pregunta elemental és: "per què?" Sabent el que ha passat, podrem entendre-ho, esbrinant les causes i trobant la clau. Aquesta és la pregunta que s'han de formular totes les parts, per responsabilitat, per intel·ligència col·lectiva i per resoldre el conflicte. Els mitjans de comunicació i els professionals de la informació tenen l'oportunitat de fer les preguntes oportunes col·laborant en la resolució del conflicte.

En el terreny pràctic, cal comptar amb les eines i habilitats necessàries per gestionar positivament el conflicte, facilitant que sigui percebut com a negatiu i aportant certeses de com abordar-lo perquè esdevingui una oportunitat. El conflicte ben gestionat genera un conjunt de canvis que ens poden permetre avançar com a societat, deixant de banda plantejaments simplistes que únicament fan que guanyin uns, a costa d'altres.

En definitiva, la capacitació de les persones per entendre i atendre els conflictes positivament pot donar lloc a un nou paradigma on la política de la qual parlàvem, desprestigiada i inoperant en molts sentits, pot esdevenir l'eina ciutadana per convertir els conflictes en oportunitats que reforcin la cohesió social.

I és que en el conflicte públic amenaça i oportunitat són elements que es complementen. Amb el conflicte s'incorpora l'amenaça com un element intrínsec que ens ha de servir per veure-hi una oportunitat. En política trobem multituds de conflictes diferents, tot i que a mesura que transcorren les posicions s'endureixen. Alguns es donen en espais de confrontació esperats (l'hemicicle d'un parlament, la sala de plens...) i d'altres en entorns inesperats i, potser, inapropiats (mitjans de comunicació o òrgans interns de partit). Els ciutadans donen per bona la confrontació quan afavoreix la millora de la societat o garanteix l'exercici dels seus drets i deures; i com a dolenta, quan només beneficia uns i perjudica els altres.

Al cap i a la fi, el conflicte no és negatiu ni positiu, el que el fa ser d'una manera o d'una altra i ens permet assolir solucions satisfactòries és el seu tractament, la seva gestió i resolució.

El 15 i 16 de març es va dur a terme la 4a sessió presencial del Postgrau Semipresencial de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona (Fundació UdG).

Aquest cop les sessions es van realitzar a les instal·lacions de la Fundació UdG al Campus Montilivi, divendres, i a Torre Jussana, centre d'assessorament i formació per a les associacions de l'Ajuntament de Barcelona aprofitant que aquests dies s'inicia el mòdul 5 dels postgrau dedicat precisament als conflictes públics i els que afectenen les organitzacions del Tercer Sector.

La utilització de les instal·lacions de l’Ajuntament de Barcelona per part del postgrau ha estat possible gràcies al suport del Comissionat de Participació Ciutadana i Associacionisme, Carles Agustí, a aquests estudis de prevenció, gestió i resolució dels conflictes públics.

Aquest cop les sessions docent van girar al voltant dels conflictes públics (Mòdul 4, Mòdul 5 i  ), entesos, tal com es defineix en el llibre “Conflicte Públic” de Xavier Pastor com els conflictes que afecten a la ciutadania i en els quals les persones poden implicar-se i participar; els que són competència dels governs i de les administracions públiques com a garants de l’estabilitat i la seguretat social; els que es publiciten i són objecte d'informació i tractament en els mitjans de comunicació; i els que es donen a l’”esfera pública” a internet, sobretot entre i als ulls dels usuaris de les xarxes socials.

En aquesta presencial es van tractar els processos d’autodeterminació de la mà d’Agustí Colomines, professor d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona; la participació ciutadana orientada a la gestió de conflictes a càrrec de Daniel Tarragó de Neopolis i professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona; la gestió dels conflictes als mitjans de comunicació per part de Jordi Busquet, sociòleg i professor a la facultat de comunicació de la Universitat Ramon Llull; àmbits i formules aplicades de conflictologia a càrrec d’Eduard Vinyamata, director dels Estudis de Conflictologia de la Universitat Oberta de Catalunya i del Campus per la Pau; i Pau Arbós i Juan Miguel Iglesias van presentar i explicar el funcionament del Servei de Gestió de Conflictes Socials en l’Espai Urbà de l’Àrea de Qualitat de vida, igualtat i esports de l’Ajuntament de Barcelona.

D’aquestes sessions podeu veure a continuació algunes imatges.
























 

Jordi Busquet et al. La violència en la mirada. L'anàlisi de la violència en la Televisió. Editorial: Universitat Ramon Llull. Barcelona. 2001.

 

Des del sentit comú —i sovint des del camp intel·lectual— es tendeix a convertir la televisió en un dels principals bocs expiatoris del nostre temps. Els estudis sobre la violència i la televisió s’encarreguen, generalment, a partir de la sospita que hi ha una relació causal, més o menys directa, entre la violència a la petita pantalla i la violència al carrer.

Tot i que la televisió té una transcendència social i cultural indiscutible, que pot ser impactant i commovedora, els experts no s’acaben de posar d’acord, però, en si hi ha (o no) una relació directa entre la violència televisiva i la violència real. Els autors analitzen aquesta relació amb la que es tendeix habitualment a sobredimensionar la importància de la televisió sobre els comportaments tant positivament (quan es considera la televisió com un instrument educatiu) com negativament (quan es culpa la televisió de males influències).

Doctor en Sociologia. Professor de la Facultat de Comunicació de la Universitat Ramon Llull. Autor de diversos llibres, estudis i manuals sobre la comunicació, la cultura, la violència i els mitjans de comunicació, en concret sobre la televisió. Entre d'altres obres, "El sublim i el vulgar: els intel·lectuals i la cultura de masses" (1998); "Els escenaris de la cultura. Formes simbòliques i públics a l’era digital" (2005); "La cultura" (2006). "La recerca en comunicació. Què s’ha de saber? Quins passos s’han de seguir " (2006).